Avui feia memòria, amb motiu de la proposta #instantvoluntari que s'ha llançat des de Xarxanet. Deu ser que aquest desembre arriba amb una mica de melancolia, però m'he remuntat als meus 17 anys, quan per primera vegada vaig començar a fer un voluntariat. Era a RadioActivitat (Alcalá de Henares) i vaig gaudir d'allò més. Desprès, el Colectivo Ítaca (llàstima, cap de les dues existeix ja tal i com jo les vaig conèixer, encara que la bona gent continua fent coses fantàstiques...)
Des de llavors, no he deixat de fer voluntariats, i també col·laboracions voluntàries. El més llarg (no recordo quan vaig començar, però encara enviava les cartes en paper i no feia els 20 anys), el de la
Red de Apelantes contra la Pena de muerte de International Amnesty. Avui és més fàcil que mai col·laborar i jo ho faig sovint. Però també en d'altres espais: grups pel treball sociocultural, per a la integració, l'
Associació de Narradors i Narradores de Catalunya, associacions de docents i educadors com
Espiral... i com diu la meva mare (que també és voluntària a una associació que vetlla pels malalts d'alzheimer) sempre amb les "causes perdudes".
El que més m'ha impactat, sempre, ha estat la qualitat humana de les persones que he tingut oportunitat de conèixer. Col·laborar amb elles ha estat, sempre, una lliçó de vida, d'aquestes que resulten importants, transcendents, vitals. Deu ser per això, que, a nivell laboral, sempre he treballat amb
"entitats sense ànim de lucre i amb ànim de transformació social" Avui la iniciativa #instantvoluntari ha aconseguit el trended tòpic a Catalunya... "una ciberacció" molt curta i ràpida, que ha volgut fer constar que el voluntariat existeix, que el fem "nosaltres" i que està ple d'oportunitats d'aprenentatge "vital".
Com diu un compi de feina: ara, fem que un sigui un !